07/02/12

ANTONI TÀPIES. ETERNITAT I RECORDS DE VIDA


Alguna tarda me’l vaig trobar fent un tomb pel barri, agafat del braç de la seva estimada Teresa. I un parell de cops el vaig poder veure gaudint de les seves obres quan venia a la Fundació o al MACBA a supervisar el darrer muntatge de la darrera monogràfica... Sempre ens felicitava per la feina feta. Cada any que passava vèiem que el temps anava deixant empremta mica en mica als seus ulls... però ara que hi penso, no crec que el seu esperit envellís... al menys aquell esperit que traspuen moltes de les seves obres. Ha pogut viure fins els 88 anys, malgrat que la mort l'ha perseguit des de sempre... amagada en forma de guerres, tifus, febres de Malta i una malatia pulmonar que li obriria les portes a una nova dimensió de l’ésser humà.  

Encara recordo un dissabte de fa anys que ens vam aixecar amb el barri completament envoltat de policies locals a cada cantonada. Ningú sabia què passava, serà un robatori, dient uns... serà que es crema l’edifici de darrera... no... La Casa Reial visitava a l’artista... a l’home...
Però ell, modest i humil, continuà amb la seva vida quotidiana allà al seu estudi del Montseny... Ara ens toca a nosaltres dir adéu.. Adéu i gràcies. Gràcies per la poesia que hi ha al darrere de cada creu, de cada signe... gràcies per l’encanteri dels rostres mig amagats entre traços de pintura negra i torturada, gràcies per fer que la pobresa del filferro, la palla i un vell mitjó foradat hagin fet parlar a un poble, a una identitat, a una societat sencera...
Gràcies per fer-nos entendre, una mica mes, què hi ha al darrere de les misèries i les glòries de l’ànima humana.

25/06/10

MI PADRE VE INTERECONOMIA Y MI MADRE “SÁLVAME” (O CÓMO SER COBAYA DEL ARTE-FRIKISMO, LA CACA DE LUXE Y OTRAS HIERBAS)

Vamos a dar la cara fue el lema escogido por el empresario José María Ruíz-Mateos para fundar, en 1989, el Partido del Trabajo y Empleo–Agrupación Ruíz-Mateos y presentarse así a las elecciones al Parlamento Europeo de ese año (hecho que, contra todo pronóstico, le hizo obtener más de de 700.000 votos y dos escaños). Una estrategia política gestada desde la desconfianza oficial –no hay que olvidar que en esas fechas Ruíz-Mateos era un prófugo huido de la justicia– pero que, a su vez, generó un alto grado de confianza. Una astuta campaña de marketing (que se centró precisamente en la condición antiheroica y justiciera del empresario), reveló un enorme éxito popular y mediático por la “hazaña” del empresario gracias a su capacidad de complicidad y empatía con el votante. A fin de cuentas, ¿quién no se siente atraído por la figura épica del antihéroe en busca de justicia?
Hace unas semanas asistí a una inauguración que el tiempo ha revelado polémica. El Espai d’Art Contemporani de Castelló (EACC) abría la muestra Avecindamientos Discretos, rodeada de un fuerte hermetismo en cuanto a sus contenidos. Tan sólo se había avanzado a la prensa que la exposición pretendía hacer interaccionar a los habitantes de un término municipal de tamaño medio -y poco abierto a las contemporaneidades- (Castellón de la Plana) con cuatro creadores plásticos (Antonio Ortega, Bernard Bazile, Cesare Pietroiusti, Simona Denicolai & Ivo Provoost).
Yo deambulaba entre los allí presentes leyendo alguna cartela furtiva cuando, de repente, aparece por un extremo de la sala, Yola Berrocal. Berrocal –cual princesa decadente y venida a menos- pasea hierática por entre la gente. Aparece y desaparece. Va disfrazada de Superman y porta una pancarta donde se lee “Antonio Ortega cree en los juicios paralelos”. Mientras ella desfila entre los asistentes, una proyección muestra la rosa de Joseph Beuys, en otro lado de la sala, una tarima central ofrece autoridad de opinión a cualquiera que desee usarla, y finalmente en otro espacio de la sala, una actriz –Sheila Fernández- encarna a José Maria Ruiz Mateos haciendo un balance de su vida, a modo de monólogo.
Antonio Ortega, quien previamente había pedido a un grupo de alumnos de la Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló que confeccionasen pancartas incitando a globalizar el derecho a emitir juicios paralelos, toma como punto de partida la conocida voluntad de Ruiz Mateos de incidir en la opinión pública como método de defensa. Con ello, Ortega utiliza las estrategias del escándalo, la prensa rosa y la “baja cultura” para superar una supuesta endogamia intelectualmente localista y para reforzar esta idea, hace que la performer de su acción artística sea una activista de la cultura de la caspa y –en otros tiempos aspirante a la alcaldía de Marbella-, Yola Berrocal.
La respuesta del público allí presente fue inmediata; desde el absurdo-irónico ante un significado que no había sido –intencionalmente- desvelado, hasta los juicios de vecindad ante el supuesto despilfarro de recursos que suponen esas acciones. Un uso del dinero público que, debido al escaso beneficio en términos de funcionalidad del arte contemporáneo, plantea un punto de partida a menudo tildado de cierta sospecha y desconfianza (una sospecha, por cierto, que no sufren otros ámbitos de la cultura popular como pueden ser la música o el cine).
Cuando ya parecía superada la barrera limítrofe entre lo local y lo global, cuando se había debilitado la identificación social de lo artístico ante una cada vez más fortalecida globalización de la creación, va y los rutilantes brillos de la basura-caca-cultura refulgen entre los entresijos de la oficialidad del discurso estético. Arthur Danto en su ensayo “El fin del arte”, a colación de las cajas de brillo de Warhol, preconizaba el simulacro reluciente y cegador de lo que, con el tiempo, se reveló un espejismo de la estética entendida según los parámetros tal como los formuló Hume.
Es muy lícito hacer una autorreflexión de la funcionalidad del arte contemporáneo y su rentabilidad cultural en términos de incidencia social, pero ¿lo es si se hace a través de la máscara, la ocultación, el disfraz, o el desdoblamiento? (y no tanto del propio Ruíz-Mateos o la starlette Yola Berrocal sino del usuario/visitante anónimo que opta por ejercer su derecho a opinar… ¿libremente?)

¿Demagogia, populismo o deseo de visibilidad?

S.T.
 
"Avecindamientos discretos"

EACC
c/ Prim, s/n
12003 Castellón
Del 16 de abril al 27 de junio de 2010
De martes a domingo, de 10:00 a 20:00 horas

18/06/10

EL FACTOR DIOS


http://revistas.ucm.es/fll/0212999x/articulos/RFRM0606110123A.PDF

(C) Foto: Lamemoriaviva.worldpress

17/06/10

BLOOMSDAY AL CHATELET

Dimecres 16 de juny a les 19h celebrem com cada any el Bloomsday. Enguany al Chatelet es llegiràn fragments de text del Ulysses (Part III El Nóstos i Monòleg de Molly Bloom).

Us hi esperem.

Châtelet
C/ Torrijos, 54
Barcelona

12/06/10

LECTURA RECOMANADA

JOAN BODON. CATOIA L'ENFARINAT. Club Editor, Barcelona, 2009. 

L’obra que us recomano avui, és un text exquisit, una joia en llengua occitana que acaba d’estar traduïda per Artur Quintana.
A la França occitana d´entre les dues guerres mundials, encara hi sobreviu una rara secta catòlica: el refractaris. El vailet Catoia (Amans Baptista) és l’últim descendent d’una família occitana de refractaris. La seva infància hauria pogut ser la de qualsevol nen de la ruralia si no fos pel seu avi, que el prepara perquè sigui l’hereu de la Petita Església contra la voluntat de la mare. El llibre narra la vida d'en Catoia, des de menut fins que fa el servei d'armes. Encara que qui narra és l’Amans gran, quant ja és un home adult que ha sofert la darrera guerra mundial i els camps de treball a Alemanya, la descripció és donada sempre segons la perspectiva que Amans tenia quan passaven les coses que conta; des de la perspectiva de l’infant o de l’adolescent. Així ,descriu amb tendresa i melancolia la seva infantesa: la mare, el pare, el veïnat, la gent de la veritable religió, els cismàtics, la ruralia, les tasques agrícoles, la pràctica clandestina de la religió, la marginació i vigilància i repressió a què són sotmesos per la resta de la societat... aconseguint una esplèndida metàfora de la mort forçada dels occitans, de la seva llengua i cultura.
Escrita originalment en occità i publicada per primera vegada el 1973, és considerada la novel•la major de la literatura occitana moderna. Bodon va escriure aquesta novel•la en un moment en què l'occità era una llengua agònica. La història que planteja és un excel.lent paral•lelisme entre la desaparició del culte refractari i la desaparició de la llengua occitana. I ens explica què passa quan les coses agonitzen sense remisió.

Lèxic riquíssim i elegant, gust estètic impecable. Exquisidesa en estat pur. Us el recomano.

FRAGMENT: Si sóc Catoia. Catoia l'Enfarinat. No he estat mai com els altres. Mai. Perquè sóc Catoia. I també perquè sóc enfarinat. A Sant Genièis no ho sap ningú, que sóc Catoia. No ho sap ningú, que sóc enfarinat. Però ho sé jo. Jo, Amans Baptista Codormièr. Codormìer sóc a Sant Genièis. I encara més Amans. I m'agrada ser Amans. Sant amans, primer bisbe de Rodès (...)

11/06/10

DIBUIXANT MARGARIDES

La dona arrossegava una maleta marró de pell de vaca amb cremalleres trencades per on vomitaven cartrons, jerseis bruts i llaunes de llegums caducats. Als llavis té una eterna lluna platejada plena de forats. Els ulls són fugissers i petits; quasi dos guionets pintats sobre el rostre rodó i mascarat de negre. 
Volta pels barris del centre. Dorm en un caixer automàtic de l'Eixample, envoltada d'ampolles trencades de Moritz, brics de vi ranci i les puces del seter gris que dorm als seus peus. 
Fa dibuixos amb un llapis molt curt, que cada dia esmola a navalla. Dibuixa als sobres i papers que troba per les voreres i les places. Només un dibuix cada dia, no fos cas que se li acabi el clarió i  no pugui pintar mai mes. Quan troba a faltar les muntanyes, el camp, l'herba dels seus records, tira l'alè al vidre i dibuixa margarides i ocells. 
A la maleta desa un titella de fusta que li manca el braç dret i un peu. Ell tampoc pot volar -hi pensa-. 
Estima el silenci quan la ciutat dorm i l'únic soroll és el clic dels semàfors al canviar de color, el cruixir de les fulles seques del parc o alguna sirena llunyana udolant entre els carrers solitaris. Fa anys que no veu la seva cara al mirall. Vol oblidar-se del record d'un rostre estovat pel destí i l'orgull. Té por que algú li llegeixi el seu nom, que la facin tornar, que els llops del passat la recerquin de prop, olorant el seu indeleble i oblidat destí.
S.T.
c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/

Del text: Sílvia Tena

06/06/10

EL OKUPA [UMBRAL REVISITADO]

Un buen día sin más, aparece. Con motivo de una enfermedad o de un pésame de un conocido al que ni recordabas y, va, y se instala en tus tripas para siempre. Todos creíamos que se había ido...como un amigo que hace siglos prometió llamarte y jamás lo hizo. Y ahora sé que ha venido para quedarse. 
Antes venía sólo a temporadas... ahora es un okupa que se ha instalado en los bordes deshilachados de mis habitaciones interiores. Aquellas a las que hace tiempo no les abro las ventanas. Y escribo... Escribo mucho por huir del okupa. Tengo suerte de que él no sepa escribir. A mi okupa no le gusta que escriba. Le gusta que sueñe con países que nunca visitaré o que añore a personas que jamás tendré, pero no que yo escriba. Cree que me voy a escapar por los desfiladeros de la escritura, como si pudiera escaparme a algún lado, a algún lugar... Con el tiempo te vas acostumbrando a convivir con tu okupa. Piensas que, bueno... peor sería tener una joroba o ser tísico... O ser gilipollas, o... tísico y gilipollas. 
Pero no... no acaba ahí. Cuando ya has sacado a pasear a tu okupa; cuando ya lo has presentado en sociedad; cuando te acompaña allá donde vas como un familiar pesado y molesto; cuando ya todos saben que eres tú y tu okupa..., un buen día descubres que todo tú eres el okupa, que él te ha acabado suplantando. Y entonces ves que ya no eres un vivo soportando a un okupa, sino un okupa que se acuerda de aquel vivo que fuiste un día... como quien se acuerda de un amigo graciosillo del Instituto... Demasiado graciosillo... 
Cuando voy -sólo por ir- a sitios que me aburren; cuando cojo un libro que no me interesa; cuando estoy con gente que ni me vé ni me escucha, entonces me digo: esto es cosa del okupa. Cuando un domingo por la tarde se vacía como una pantalla de cine sin imágenes; cuando cojo el teléfono y al otro lado sólo encuentro un océano desahuciado; cuando vuelvo a los viajes con esa urgencia postal e íntima, sé que es mi okupa quien canta en silencio. Mi vida ha sido tan porosa que casi puedo tocar con la yema de los dedos el primer diente de mi infancia perdido entre los rincones de cualquier bolsillo del recuerdo. Desafié constelaciones y planetas perdidos con olor a risas y texturas de amistad embotellada. Hoy mis pupilas son un mar donde los ancianos se asoman a oler una rosa recién cortada. 
Y un buen día, tal vez mire de nuevo aquel cielo deshilachado de tu rosa para morder, una vez más, no sé qué manzana desconocida... Allá en tu cielo... en tu okupa...

S.T.
c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/


Del texto: Sílvia Tena


EDI-CAT. EDICIONS DIGITALS.

http://edi.cat/qui-som






EDITORIALS:Abadia de Montserrat, Angle-Bromera-Cossetània, Angle editorial, BCN Multimedia, Cossetània, Edicions Bromera, Edicions Saldonar, Edicions 62, El cep i la nansa, Fragmenta, La Desclosa
La Galera, Meteora, Nautilus, Pagès, Riu Blanc, Tandem

06/04/10

RETALES

SMALLTOWN ACTO 1
Un limpiabotas bruñe con fuerza el charol burgués de a dos euros. Un cuadro de invierno en el hielo, como la portada de un vinilo de villancicos. La Rambla con olor a clavel reventón acarminado en grana y oro. Domingo de bodas, novios en traje color escarcha, novias con vestidos de amapola algodonosa. Los tenderetes entre los alféizares, un mercadillo de griteríos barato, bonito, amiga, compra y los comercios; judías frescas, fresones, buñuelos de calabaza, carne de ternera envuelta en estraza, metros de cable, enchufes, figuritas de piedra chillona, DVD eróticos con actrices  chinas de infinitas uñas de porcelana. Quioscos empapelados de cromos de un rancio glamour, bonobuses de metro y postales de  toreros y alemanas en tanga.
E. llamaba gringos a los amigos que nos íbamos quedando atrás. Desde hacía diez años ella lo llamó a filas; guante esterilizado para la mano que aparta. 
SMALLTOWN ACTO 2
Sólo habita con intensidad quien ha sabido agazaparse. 
Un tren que pasa... quejido de silbato entre los álamos de la vereda. Ropa tendida en los balcones, un gato se despereza. Ivonne, un recuerdo.
SMALLTOWN ACTO 3
Una mujer rie al morder un pastel de crema. Una pareja se abraza ante un escaparate del Triangle. Un hombre enciende un pitillo y tira de la correa de su bulldog. Adolescentes arracimados en torno a la boca del metro, un grupo de chicos se tiran de las mochilas. Es viernes. Todo es a partir de, todo es desde ahora. La fascinación por el paisaje de la expectativa, de lo planificado, de lo futurible. Asegurarse la repetición. Asegurarse en la mitología. 
-Todo -me decía M. aquel día-, todo futurible es una quimera de la ternura. Incluye unas personas, unas personas cualquiera con una vida que es un puto coñazo y que, un buen día, salen de su casa y necesitan un recuerdo, una seducción que pinchar en el corcho de su memoria.
SMALLTOWN ACTO 4
-No, hoy no quiero levantarme... podríamos quedarnos aquí cuando cierren...
-Si nos hacemos los muertos...
-Mira, ya vuelve el sol...
SMALLTOWN ACTO 5
Sábanas tendidas en Riera Alta. Un magnetófono toca una melodía moruna. Pasan grupos mestizos, mulatos en ropa hip-hop. Centelleo de cadenas y anillos. Después, los cines porno, los sex-shops, clubes destartalados. Mosaicos rutilantes de celofán de colores en las puertas. Tailandes completo. Griego. Discreto. Después, la esquina de los camellos de cambio y extraperlo. La zona de las prostitutas de Elisabets ¡Hola guapo, setenta y completo! Vendedores, ancianas en las ventanas, las asiáticas ordenando supermercados, africanas vendiendo collares y chaquetas de cuero. La repetición como tragedia, como farsa. 
SMALLTOWN ACTO 6
Yolanda junto a Torrijos, entre tiendas de historia diseñada y restaurantes que sirven ocio enlatado en platos de Ikea. Frente a la puerta del cine, donde siempre reponen aquella de Almodóvar. En un escaparate breve con visillos sucios, un menú amarillento. Colometa aún se asoma al balcón del Diamant. Perros olisqueando las esquinas. Olor de orín junto a las rejas de la iglesia. En una placeta, mesas de cámping, cervezas entre amigos de jueves por la tarde. Palomas se disputan una galleta de niño extraviada. Tardes resplandecientes de junio, mapas del vietnam de la memoria. Una cocina menuda y amontonada, estanterías de vinilos resecos, peceras de conchas, figuritas de marfil con forma de oso. M. lo notó mucho antes: Se parece a aquel piso que tuvimos una vez.
SMALLTOWN ACTO 7
-Le recuerdo que este piso es para uno. La puerta de abajo se cierra a las diez. La lavadora funciona a 125. Le he dejado dos lamparitas para leer. Sepa que la fianza y la mensualidad habrán de estar antes del cuatro. 
Olor a naftalina, visilos arrugados. Echo de menos la yema de sus dedos.
SMALLTOWN ACTO 8
Durante un mes, cada tarde, a eso de las seis, nos encontrábamos bajo los pies del magnánimo Colón entre gaviotas y olor a salitre. Ella con su cámara y sus medias rotas, vestida de Marilyn del siglo veintitres. Yo con mi cuaderno donde intentaba, una vez mas,  este libro ¿éramos reales? ¿acaso previsibles? 
SMALLTOWN ACTO 9
La brecha entre necesidad y pérdida. Entre testimonio y olvido. Escribir a partir de ella... sólo de ella... Sobrevivir, una vez más...
S.T.
c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/

Del texto: Sílvia Tena


21/03/10

LA DIGNIDAD DE VIVIR

"Sólo hay algo más trágico que el sufrimiento; la vida de un hombre feliz". Son palabras de Albert Camus que encuentro escritas en un pedacito de papel doblado entre mis viejos libros. Es domingo por la mañana. El sol de las primeras horas de primavera entra en mi estudio. Todos duermen.
Rebusco entre mis libros y cuadernos, una parcela de aire del pasado, una ventana a un cielo protector al que contemplar. Y me pregunto si la felicidad es ese estado de inocencia infantil al calor del sol y el mar, donde se oye el rumor de promesas cerca de las orillas anheladas del destino. Un ideal en el recuerdo descosido, por cuyas deshiladuras se cuelan voces, olores, atardeceres de otoño, aquella vieja música... Alguien dijo que es por que nada se sostiene hasta el final, por lo que nada se mantiene en esta vida más allá de un ir y venir en nuestras vidas. Como un rumor de olas, como unos acordes desgastados...
Y un buen día, buscamos entre los hilos del alma aquel absoluto que creímos conocer. Y lejos de querer olvidarla, sufrimos por no poder poseerla. Agazapada tras las trincheras de la miseria de uno mismo. En el refugio que da el olvido de aquellos días de inocencia, donde toda lucidez daba paso a una explosión de vida incontenible, inabarcable, donde las risas y el aire eran el único sustento.
Hoy no necesitamos esperanza, necesitamos olvido. Olvido del recuerdo para volver a vivir, a puerta cerrada, con el amigo verdadero. Regresar a ese lugar en que las palabras jamás se volvieron en contra.
Nunca pude renunciar a la luz de vivir, al hálito del mero existir... a la vida libre y desbocada del corazón sincero, de las palabras sin diseñar, del brote imparable del afecto no disimulado. En una palabra: Vivir. En la compañía de esos hombres silenciosos que sólo aguantan en el mundo la vida que se les concede por el recuerdo y el regreso fugaz de una breve y libre sensación de felicidad.
"La lucidez -dijo René Char- es la herida más cercana al sol". Hoy, años después ese sol entra de nuevo en mi ventana en esta mañana de incierta primavera de domingo donde, todos -todavía- viven, todavía duermen.
S.T.

c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del texto: Sílvia Tena

ALBERT CAMUS: 1913-1960. UNA TRAGEDIA DE LA FELICIDAD. 1/6

ALBERT CAMUS: 1913-1960. UNA TRAGEDIA DE LA FELICIDAD. 2/6

ALBERT CAMUS: 1913-1960. UNA TRAGEDIA DE LA FELICIDAD. 3/6

ALBERT CAMUS: 1913-1960. UNA TRAGEDIA DE LA FELICIDAD. 4/6

ALBERT CAMUS: 1913-1960. UNA TRAGEDIA DE LA FELICIDAD. 5/6

Albert Camus: 1913-1960. Una Tragedia de la Felicidad. 6/6

"FILM", EL ÚNICO VÍDEO DE SAMUEL BECKETT


Samuel Beckett's Film (1965)
Cargado por teatrodanzapetruska. - Ver más clips de música, videos en HD!

28/02/10

GRANDES IDEALES












 

-¡Alto! ¡Acerquen la nave para el abordaje! ¡No intenten ninguna maniobra o abriremos fuego!
Al oír estas palabras, el miedo a un error de planificación o a un leve descuido en la operativa, paralizó por unos instantes mi aliento. ¿y si me había equivocado en el cálculo de los días? Temblé aterrado ante tal posibilidad.
El oficial que capitaneaba la nave respondió en perfecto inglés que un alto jerarca alemán que viajaba a bordo, se entregaría a las autoridades y que la operación había sido acordada con los más altos niveles del gobierno de Gran Bretaña.
Todo había empezado en Viena, en invierno de 1907. En aquella residencia estudiantil, el frío se te calaba hasta los tuétanos. Apenas permitía mover los dedos entumecidos por la persistente niebla helada de la mañana. Pero el deseo de pintar, hacía que me olvidara de las temperaturas extremas y cogiera los pinceles y los tubos de color, hasta perderme por entre la blancura del lienzo.
A mi lado pintaba Adolfo, que aquel año estaba intentando ingresar de nuevo en la Academia de Bellas Artes, donde había sido rechazado dos años antes.
Adolfo era una persona misteriosa, taciturna, siempre rodeada de un halo de impenetrabilidad. En ocasiones, parecía extrañamente dotado de un aura de superioridad casi mesiánica. Pero sus ideas me fascinaban. Yo había empezado mis estudios de filosofía tres años antes. Me apasionaba enfrascarme con Adolfo en interminables tertulias alrededor de una taza de té caliente. Adolfo siempre bebía té; es la bebida de los elegidos, decía. Por las tardes después de las clases, divagábamos sobre temas dispares; economía, lucha de clases, Nietzsche y el destino de la humanidad… Sus ideales sobre la raza y la pureza social me cautivaron pronto. Poco a poco la amistad entre Adolfo y yo se fue fraguando al calor de aquella post-adolescencia compartida de sueños e ideales de juventud.

Los años pasaron y en cuanto terminé Filosofía me marché a Munich a doctorarme en pensamiento hegeliano. Adolfo vivía en esa ciudad desde que había decidido dejar Viena después de intentar infructuosamente, una vez más, ser aceptado en Bellas Artes.
Una tarde nos encontramos a la salida del Café Heck. Adolfo parecía cambiado, diferente, más impenetrable que nunca. Se le veía imbuido de la extraña convicción del que se cree llamado a asumir una misión trascendente, mesiánica.
Su figura política había crecido desmesuradamente por toda Alemania. Su carismática habilidad para manipular y urdir alianzas y su extraordinaria capacidad de oratoria, lo proyectaban como futuro dirigente político. Adolfo creía con profética convicción merecer tal deber para con la nación y la raza humana y en tan solo unos años, se convirtió en Canciller. Aquella tarde en el Heck, justo antes de subirse a su coche oficial entintado de riguroso negro, me hizo una señal para que le siguiera. Entre té y té remozado de nuestros recuerdos de juventud, me convocó a integrarme en sus filas.
No dudé. Me enrolé en las escuadras del Partido Nacionalsocialista. En poco tiempo, mi formación nacional-católica, mis ideales de una sociedad mejor y mi creencia en que Alemania podía ofrecer una solución ante el avance bolchevique que se extendía desde el este, hicieron que fuese respetado y admirado entre los hombres de confianza de Adolfo. Mis vinculaciones con el mundo intelectual y la Iglesia, me permitieron mantener, durante algún tiempo, un cierto equilibrio entre los sectores de poder.
Pasaron los años. La expansión del movimiento nacionalsocialista alemán por media Europa y las pretensiones cada vez más imperialistas de Adolfo, hicieron poco a poco mella en mis relaciones con el partido. Empecé a ser visto con recelo.
Cuando en invierno de 1941 comenzó el éxodo judío, mis ideales sobre el nacionalsocialismo comenzaron a tener un cuestionamiento irreversible. Pero a esas alturas la accesibilidad hasta Adolfo era ya una quimera. La sola idea de discutir estas acciones con Adolfo, me aterrorizaba. Sabía que, de hacerlo, sería hombre muerto.
En primavera de 1943, el ambiente en Berlín era irrespirable. Allí, ya no estaba seguro. Empecé a planear mi fuga. Me llevó varios meses planificar mi secreta huida. Recurrí a contactos que me había proporcionado la cercanía al poder y comencé a maquinar un sin fin de alternativas sin levantar sospechas. Decidí tomar unos días de descanso en la costa francesa, con la aprobación de Adolfo. Semanas antes, había contactado con la resistencia y había acordado mi huida a Inglaterra por la costa. Sabía que no sería recibido como un héroe, pero era la única alternativa viable.

No he muerto. Sobreviví al abordaje. Mi situación se aclaró en un par de horas, después de que el oficial a cargo de la nave, hablara con el Comando Central.
Fui tratado como un disidente y estuve en prisión hasta cuatro años después de terminada la guerra. Tras el indulto me pude incorporar a la sociedad. Inicialmente trabajé en la reconstrucción de Londres y luego, gracias a un ex compañero de estudios que se había instalado en Brighton, he podido por fin, volver a los claustros, donde imparto clases de filosofía y semiótica. Había perdido veinte años de mi vida en un ideal de humo y papel.
Hoy pienso en todo aquello que se quedó por el camino… mi familia, destruida; mis amigos, muertos o desaparecidos; mi casa; mis mascotas y una larga lista de lugares, personas y recuerdos que no consigo acabar de encajar en mi memoria.

He vuelto a mis orígenes, a mis clases y mis libros, de donde quizá nunca debí salir… Nunca...

Londres, octubre de 1954

S.T.

(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del texto: Sílvia Tena

16/02/10

ESTAR VIU (Recordant a Gil de Biedma)

Sembla ser que encara és possible declarar-se un home
sembla ser que és possible dir que no.
D’una vegada... per tu, per mi, per tots
i per totes les vegades que no vam poder fer-ho, que no vam saber fer-ho.

Importa, pel que es veu, el fet d’estar viu
importa tot allò que no ens hem dit
tot el que no hem fet ni hem viscut
cada dia, cada segon dels nostres alés.

I fingirem oblidar allò que mai recordem...
que a cada instant, amb cada gest que fem
s’amaga darrere la daga feridora de saber que encara som vius
i que la vida, malgrat tot, encara es possible... -pel que es veu-...
S.T.

(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del texto: Sílvia Tena

HEM DE PARLAR...


El mosso d’esquadra em va fer el senyal de parar. Mentre posava l’intermitent, ràpidament, vaig valorar les diferents opcions. Una era temptadora però massa arriscada; si no m’aturava provocaria un enrenou i posaria a prova l’eficàcia de tan memorable cos oficial. L’altra opció; aturar-me, m’aterria molt més. No hi havia cap altra. I francament, em trobava cansat, capficat, derrotat... després dels problemes que havien sorgit a casa la passada nit. La meva dona havia començat, com sempre, per una menudesa... fins que va dir allò... Ella, sempre tan freda, tan segura de si mateixa.
-Oriol, hem de parlar...
Encara no ho he fet, he d’admetre-ho. M’està esperant. Vaig fer-me el suec. No volia entrar en l’espiral de sempre. Ella sempre acaba tenint raó i jo m’acabo perdent en xerrameques fútils i inútils. Per això em calia trobar una solució ràpida. Jo sempre he estat un home de fets. Ara tot era calma, tranquil.litat... Per fi el cotxe i jo estàvem en total silenci...
Mentre el mosso d’esquadra s’apropava a la finestreta del cotxe jo podia preveure el que passaria poc després; jo baixaria lentament del vehicle, ell em demanaria la documentació, jo posaria qualsevol excusa, aniria al maleter del cotxe i trauria sobtadament l’arma amb la que una hora abans havia mort la meva estimada esposa. I en finir la conversa amb el mosso, aniria a reunir-me amb ella, per reprendre la conversa que teníem pendent...
S.T.

(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del texto: Sílvia Tena

22/01/10

LORCA IN MEMORIAM


Si me han de matar mañana
cien trompetas negras resuenen en las lomas de tu vientre.
Desiertos de arenas blancas cubran los pozos del deseo,
marchitas las plumas de antiguos versos olvidadas.

Si me han de matar mañana
escalar en tu recuerdo embalsamado quiero.
Playas de concha nacarada, cantos de alondras
en océanos de cobalto embravecidos de naves quebradas.

Tu espíritu de cristal respirar
mientras el naufragio de tu mirada a mi lecho me devuelva triste y perdido.
Por que, dime, si de tus labios escarchados de mar y sal
matarme mañana habrán.

S.T.
(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del texto: Sílvia Tena

16/01/10

DIARIO DEL DESCONCIERTO


           Todo había empezado siendo uno de tantos encargos con los que ganar un dinero fácil y en poco tiempo. Siempre mezquino, siempre arribista... Como cada mañana tomarás un taxi, recorrerás las desconchadas calles trituradas de excavadoras y zanjas, esos monumentos a la banalidad de lo mediocre, a la ostentación rutilante de la ignominia. Y evocarás la ciudad de lentos tranvías y cortes de luz, cuando sobre el asfalto reinaban burócratas de pistola ceñida al cinto, cuando evocabas voces agónicas desde el mudo y desolado exilio. Hace quince años que terminó aquella guerra. Hace quince años que abandonaste el desconcierto para abrazar la arrogancia centelleante de cenas, recepciones oficiales, caprichos impagables en forma de relojes de oro, pisos en la Castellana y antigüedades clásicas amontonadas en la casa de campo. Hoy tu alma está vacía de un pasado tan reciente y tan perdido que nadie se atreve a nombrar. Sucumbiste a los impudores de la hueca vanidad, a la bajeza del halago gratuito, al fulgor de lo efímero. Pero entre las filas de ese Diario escrito en Cafés sucios y destartalados, escrito para dar coba a los que luego te denostarán, se filtra la conciencia de la fragilidad, la sospecha de que todo tu trabajo incesante y tu ambición no tendrán más porvenir que el olvido. Te levantarás sin sosiego una vez más, como cada mañana. Y tomarás un taxi a primera hora hasta el mismo Café de cada día donde escribirás sin más cobijo que el café y la nicotina recalentados. Y leerás sin fatiga a Lautréamont, Vallejo, Biedma, Pessoa o Kavafis. Pero en medio de la vanidad del exitoso columnista y crítico, te perseguirá el miedo al reflejo deforme que dejan en la memoria encuentros, amores, desencuentros, despedidas; paisajes interiores... Ese bazar de los instantes en la trastienda de la vida. Y te resignarás a una profesión que te empujará a la sumisión, al eterno colapso económico para asegurarte lo que ya tienes cada mañana donde vivirás con la permanente amenaza del olvido bajo el arco doble de tu miedo,  aquel lugar donde no se espera ya a nadie. Sabes que escribirías mejor de no escribir tanto, tan rápido, tan de cualquier manera con tal de llegar a tiempo... pero cómo renunciar a la recompensa del halago fácil, al esponjoso agasajo de lo falso. Pero pasan los años y el Diario no se publica y lo acabas escribiendo en cuartillas, trozos de papel amarillento... Y el Diario se va llenando de desgarros, de crónicas negras, del derrumbe del hombre y el mundo que han sido tuyos... Y recordarás que un Diario es un cementerio de recuerdos. Y hoy, a los setenta y cuatro años, cuando una burbuja de oxígeno marca la pauta de tu  fatigado aliento, sigues liando tus cigarrillos de tabaco negro, sigues leyendo a Asbery en la terraza del viejo Café y, un día, tal vez  escribas en una noche de insomnio de hospitales y medicamentos que el terror es blanco, que la desolación es blanca...  Blanca como toda esa nieve que hoy cubre las canas de tu memoria congelando tus recuerdos y  petrificando tu alma. Porque en las horas pálidas de la noche, nadie te dijo que soñar era gratis... pero los sueños perdidos son  -siempre lo fueron- muy caros.
S.T.

(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del texto: Sílvia Tena



27/12/09

SOBRE LAS COSAS QUE NO PUEDEN SER DICHAS [CUENTO DE NAVIDAD]

    Sobre la mesa de nogal a la lumbre de las teas encendidas, perdices enriquecidas en salsa de vino, carpas guarnecidas con huevas de salmón, merluzas envueltas en hoja de mostaza, paloma rellena de puré de alcachofa, bullinada catalana a la aceituna, brochetas de langosta sobre masas de hielo, estofado de ciervo rociado de Armagnac, cuellos de oca rellenos de paté, puré de castaña y manzana frita con nueces, salsa de cebolla y naranja caramelizada... Afuera, las volutas de nieve caerán formando pequeños círculos hasta depositarse sobre el porche, sobre el olmo de la entrada, sobre tu memoria...
Ella no te eligió...
Como cada año, la leña del hogar calentará el encuentro y el abrazo del tiempo. El repiqueteo de los cubiertos sobre los platos te recordará que ayer estuviste aquí y que ya vuelve a ser, otra vez, ayer. Las copas de cristal se tenderán hacia las botellas burbujeantes de licores, espumosos y aguardientes. Alguien pedirá abrir las cortinas que ocultan los vitrales abiertos al jardín puntilleado por las lentejuelas de las sombras de los olivos... Los platos vacíos serán repuestos de más aves, más mariscos, más carnes braseadas. Y tú sabrás que, como ayer, olerás, mirarás los perfumes de jabones y lavanda, las redondeces de los escotes, los lóbulos cargados de joyas, los olores de alpaca y cigarrillos encendidos, de pintura labial y máscara, de coñac derramado, de digestiones pesadas y laca de uñas. Y observarás esa pira de la memoria, esa resurrección fermentada de todos los hechos, entre risas, palabras y preguntas de hombres y mujeres que se dirán, a veces con la mirada humedecida, que no habrá más tiempo que éste,...
Y tú recordarás que ella no te eligió...
Recordarás aquellos días en que tu destino te perseguirá con olfato de chacal... te encontrará... no se detendrá hasta dar contigo y te traerá aquel viejo olor a melancolía de sol y arena, a abulia de platos sucios, a vejez de playas solitarias en tus mejillas hirvientes de canas, a olor de tierra abandonada, a ternura de patio de colegio, a materia de la que están hechas todas las almas... El destino te acabará encontrando y  será entonces cuando recordarás que nunca te podrás parecer a ellos. Pero eso ellos no lo saben. Y todo lo dejarás atrás una vez más, porque sólo tu deseo forja tu destino, porque sólo tú sabes que ella no te eligió.
Y contemplarás en silencio sus rostros, escucharás tus pláticas: ...este año la cosecha se ha perdido... pues, claro, el precio de las acciones con lo de tu tío era de esperar... sí, este año el nuevo colegio de Hugo va mucho mejor... el mes que viene ya damos la entrada de la nueva casa... fue la semana pasada cuando le ví y me dijo que le ingresaban de urgencia... mamá, creo que el niño se ha dormido... pues mira, creo que lo mejor es vender las participaciones de la empresa... 
Y tú cerrarás los ojos... no, no me pongas más vino... buscarás en la brisa el perfume de otra tierra, el aroma de otros mediodias, el brillo de otras pupilas. Y alguien te preguntará qué tal te va por Barcelona, cómo es tu vida en la ciudad... Y tú pensarás en el páramo de tu recuerdo, cuando ya hace mucho que decidiste exiliarte del corazón del hombre y habitar lejos del doloroso crepúsculo del amor entintado de  miedo y deseo.
Pero tratarás de recordar para olvidar lo que ella quiere que tú recuerdes... Y hallarás nuevos rostros, nuevas gentes, nuevas historias... toda esa gente que buscaste, que te encontró, que algún día perderás en un tiempo inexistente, en un universo que no conoces porque nunca empezó y jamás terminará. Un mundo donde sentirás el peso insoportable de las palabras jamás pronunciadas de aquellos a quien no conocerás, de todas las cosas que no pueden ser dichas porque, al fin y al cabo, ella no te eligió.
Nunca lo hizo...
S.T.
Navidad de 2009

(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del text: Sílvia Tena



08/12/09

DONA


Et vas empassar els núvols de la meva tardor
que et cordava l’últim tram de la finestra de la teva saviesa
amb la textura rugosa dels records
per desfer-te en un sospir.

Encesa, camines pels camps i rieres
abraonada a la recerca de la teva relíquia
amarada de feminitat, esborrada sota el burka de la nostra mirada
incendiada de carmí barat.

Dona extraviada i eterna
d’un passat fet a pedaços de vida, de vides
enfonsada per centúries, ets fum d’història,
sumint-te en el tapís de les Parques, sotjant la beutat darrere d’un somriure.

Avui et pesen les sabates de taló
massa adéus, massa crepuscles cremats
davant el mirall del temps conjugues tardes de soledats compartides
per escapar de la dona trepanada d’ocasions tastades.

Abocada a l’eternitat de la matriu nodridora
mare arquetípica, hereva de pit, trànsfuga de llet de bressol,
seràs perpètuament custodida
per la saó de la teva sang.
S.T.

(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del text: Sílvia Tena
De la imatge: Life.

ESTATUA DE SAL


Me llamo Lilith y mi nombre nació para ser recordado en las arcas del olvido. Nací en la noche de los tiempos, un atardecer de verano en una pequeña playa de terciopelo azul cerúleo y arena centelleante. Algunas nubes carmín a duras penas tapaban aquel implacable sol de estío. El calor era asfixiante, pegajoso…
Recuerdo haber visto por el rabillo del ojo algunas personas caminando por la orilla, bañados en sudor. Se protegían del sol con blancas túnicas de lino. Yo, mirando el horizonte, rodeada de conchas, algas y estrellas de mar, sonreía pensando cuan bello era aquel azul cobalto. Quizá ya lo sabía antes de venir aquí, por eso nací sonriendo.
Al principio se crearon mis pies, mi cadera y mis muslos. Luego mi cuerpo desnudo, del marfíleo color de la sal, hecho del duro tacto de los recuerdos. Tomé forma de mujer, henchida, nutricia, enorme… Mis negras pupilas me ayudaron a ver el mundo: un océano infinito salpicado de blanca espuma y unas leves rocas a lo lejos.
Cada tarde, el viento peinaba mis cabellos. La gente me miraba al pasar. Todos parecían contentos de verme allí, ofreciéndome toda como un presente de la Madre Tierra. Pronto me dí cuenta de que mi destino era la impertérrea inmovilidad. Tuve que contentarme con mirar al horizonte, al cielo y a las nubes. Apenas podía prestar atención a la arena, las conchas o las personas que se de vez en cuando se acercaban… Pero aquello me bastaba. Una tarde, un niño de pelo ensortijado que paseaba de la mano de su padre, se me acercó y con una sonrisa en los labios me retiró un papel de plata que se había puesto encima de mi ojo. Luego con sumo cuidado me quitó tres o cuatro colillas que la gente me había incrustado en los pechos. Le dí las gracias, el niño me miró por un instante más, se encogió de hombros y corrió hacia su padre. Jamás le volví a ver.
Aquella noche saludé a la Luna. Le pedí disculpas por no poderle hacer una reverencia. Dije hola a las estrellas y los planetas y me dispuse a charlar con ellos. Creí que había conversado con todos ellos, cuando de no sé por que rincón, aparecieron más estrellas, deseosas de contemplarme y saludar. Era ya de noche cerrada y el viento se había vuelto más fresco. Antes de terminar mi charla con ellas, me debí de quedar dormida… No recuerdo haber soñado. Cuando desperté, los puntos incandescentes del cielo estaban en silencio… la Luna se había escondido detrás de una nube para no molestarme y el viento caminaba de puntillas para no hacer ruido. Fue entonces cuando presté atención al Océano. Venía por la derecha, se acercaba implacable, poco a poco… Sin duda, se había percatado de mi presencia. Hablaba con infinidad de voces, rumores… Susurraba palabras desconocidas. Eran las voces del tiempo. Aquel océano cobalto era de un tamaño inconmensurable y se movía a oleadas de una espuma blanca y rizada que avanzaba hacia mí inexorable. Antes de darme cuenta me besó los pies, subió por los tobillos, los muslos… Poco a poco me fue envolviendo con vacilación premeditada, yendo y viniendo, con pasos largos y lentos. El olor a mar empapó mi cuerpo y me deshice en él, me impregné de él enroscada en su espuma blanca, ardiendo de deseo. Ya no era Lilith, era miles, era millones, perdida en la inmensidad de las aguas.
Fui invitada a reinar en el mundo oceánico como una Diosa madre, poderosa, omnipresente. Obtuve el favor del Mar y de las oscuras profundidades y, aún hoy, hasta las díscolas sirenas me respetan, las ballenas me cuentan la historia ancestral del mundo y yazgo con el Mar cuando nadie nos molesta… Solos, eternos…
S.T.
(c) http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/
Del text: Sílvia Tena



01/12/09

PREMI ALFONS EL MAGNÀNIM. Modalitat poesía en valencià. Edició 2009.

http://www.xarxallull.cat/moodle/mod/forum/discuss.php?d=79
La Institució Alfons el Magnànim organitza cada any els Premis Literaris “València” Alfons el Magnànim, en les modalitats de: poesia en castellà, narrativa en valencià i poesia en valencià. En l’edició d’enguany, Iban León Llop, ha estat guardonat en l’apartat de poesia en valencià per la seva obra Crònica de Calàbria, que properament serà publicada per Bromera.
Iban León, nascut a Borriana (Castelló) el 1975, és professor d’estudis catalans de la Universitat de Sàsser, Itàlia, i té una excel·lent producció literària que inclou, a banda del guardonat, quatre poemaris (Llibre de Nàpols, Blue Hotel, Pell de salobre i Fustes corcades) i traduccions de poemes de Giorgio Caproni i Dacia Maraini.
(C) Institut Ramon Llull

MINA LOY "Aphorismes del Futurisme" (1914)

[Fragment de text de Mina Loy, llegit per Charles Bernstein com part del programa "Futurism and the New Manifesto". MOMA, 2009. Recital de poemes organitzat pel MOMA amb la col.laboració del Poetry Magazine].
Amb commemoració del primer centenari de la publicació del Manifest Fundacional del Futurisme, els poetes Charles Bernstein, Thomas Sayers Ellis, Joshua Mehigan i Alicia Stallings reciten poemes i textos contemporanis al voltant del futurisme.

22/11/09

EL SOLDAT

[AL JOEL, EL MARTÍ I EL JORDI]  
                     Era el final de l'estiu i en l'època de la sega del blat no ens quedava altra cosa que omplir les llargues tardes vagarejant pels camps i perseguint gats a pedrades.
Pels matins la mare ens rentava les orelles i les mans abans d'anar-se'n al camp. Ens advertia que no anéssim a la bassa de l’Eustaqui, que allà no hi havia més que muls i gallines malaltes. El meu germà petit, el Serafí, havia caigut en un regueró de la bassa la tarda anterior i el pare havia hagut de portar-lo en mula al poble del costat, on era l'apotecaria i el metge. La mare sempre em deia que portés amb mi al Serafí, que era massa petit per caminar tot sol, però jo ja era un home i no volia que em veiessin amb un mocós que, a sobre, havia de vigilar tot el dia.
-On anem, tete? -em va preguntar el Serafí un matí.
-Anem? Tu no véns, nan. He quedat amb l’Oriol per anar a la farga.
L’Oriol era el fill del ferrer del poble. Al poble li deien “el tenalles”. M'encantava quedar amb ell i que em veiessin amb un noi gran, fornit... d'aspecte gairebé salvatge. No em cansava d'admirar els seus braços forts com troncs. Segurament podia aixecar un sac de blat ell sol sense immutar-se, com tantes vegades havia vist fer als homes del poble. Clar que l’Oriol tenia ja tretze anys, un més que jo i gairebé deu més que el capgròs del meu germà. L'any que ve jo també faré això -pensava jo cada vegada que veia aquella explosió de força bruta-.
Aquella tarda, l’Oriol i jo havíem quedat al pati que hi ha darrere de la ferreria del seu pare, des d'allà aniríem al riu i faríem allò que portàvem pactat des de feia uns dies. Jo m’havia hagut d’emportar com sempre al Serafí, així que li vaig demanar el meu germà que agafés la seva joguina favorita. Quan arribarem a la farga, l’Oriol ja ens esperava.
- Què Jordi? Has portat això?
- Sí.... i també el Serafí ha portat el seu.
- "Pim", "pum", "pug", "bum"… -el Serafí estavellava contra una paret, una i altra vegada, el soldat de fusta que havia agafat de la golfa de casa. Simulava amb les seves petites mans, una guerra que creia guanyada d’avançada.
- Jordi ... sabies que a la Sara ja li ha vingut això? -em va preguntar l’Oriol amb la mirada de defujo i un somriure sorneguer als llavis. El Serafí continuava batallant amb el seu soldat. L’enlairava i l’estavellava mentre emetia sons de metralletes i bombes.
- Que li ha vingut el què? Aquest matí l’he trobada a la formatgeria i anava només amb la seva mare -vaig dir tot estranyat-. L’Oriol en sabia molt de tot això. La mama sempre em deia que no m'ajuntés amb el fill del ferrer perquè era un bergant que s'havia criat sense mare i se sabia totes les maldats i més si eren coses de noies.
-Ja veus, a la Sara.... dins de res li creixeran... ja saps... -i va fer un gest amb les mans a l'alçada del pit. L’Oriol va deixar anar una rialla en veure que em posava vermell en entendre què era allò que li havia vingut i que li faria crecer...bo... això...
Em vaig girar per vigilar el Serafí. Continuava amb la seva batalla. Ara semblava desenvolupar-se en l'aire fent planejar al ninot i fent-lo caure en barrina per simular un imminent atac aeri.
- Escolta Serafí, ara farem un vaixell perquè el teu soldat, la meva cometa i la pistola de l’Oriol se'n vagin...
- On se'n van, tete? -els ulls del Serafí es van engrandir i em van interrogar des d'aquell profund blau cristal•lí.
- Bo, ets un home o no? -va dir l’Oriol. Si vols venir amb nosaltres, hauràs de fer el que fem nosaltres.
- I jo, podré pujar al vaixell, tete?
Aquell dia baixarem fins el riu. Començava a caure la tarda i una brisa freda ens tallava el nas. Ja estàvem a la tardor... en aquelles muntanyes es notava la seva arribada amb prou feines començat el setembre. Per les tardes, els núvols s'agafaven els cims... Van començar a caure les primeres gotes i a les teulades de pissarra s'escoltava el cloc, cloc de l'aigua. Mentre jo m'entretenia mirant els tolls d'aigua, l’Oriol en un treis-i-no-res va tenir fet el vaixell de cartró. Tot seguit, vam posar les joguines a dintre. L'Oriol diposità el nostre vaixell a la mar... Trontollà un instant.
Mentre cridàvem de joia, el vaixell va començar a surar riu a baix. A dintre, el cos del soldat romania immòbil, borni d'un ull i manc d'un braç; igual que en els últims cinc anys.
Ens vam quedar tots tres mirant el soldadet. Aquell ninot va ser la meva primera -i única- joguina. Encara recordo el moment en què l'oncle Carles ens el va regalar. L'havia portat d'Amèrica. Això va ser molt abans de la guerra. El nostre soldat havia aguantat mil batalles campals, desenes d'immersions submarines als bassals i milions de caigudes lliures sense paracaigudes des del meu llit. Després va venir el Serafí i el soldat va deslliurar bombardeigs, barrines en aeroplà i fins i tot va sortir sa i estalvi de les rodes del tractor de l'oncle Manuel.
Però avui havíem decidit alliberar el soldat i altres joguines que ja no ens entretenien. Les seves batalles ja no eren les nostres. Els homes saben d'això -vaig pensar-.
- Fins sempre, soldat! –cridarem l’Oriol i jo, orgullosos de la nostra homenia.
Però només les nostres dues veus es van sentir. Quan em vaig donar la volta, vaig veure el Serafí amb la mirada perduda al meu costat... Dues llàgrimes clares com l'aigua van brollar dels seus immensos ulls blavosos i en un esforç per no esclatar en plor, es va agafar la vora del meu pantaló.
S.T.



DESCOBERT PER CASUALITAT A L'AJUNTAMENT DE GANDIA, UN ORIGINAL DEL 1966 DEL POETA V. A. ESTELLÉS AMB 19 POEMES, LA MEITAD D'ELLS INÈDITS

http://www.avui.cat/cat/downloads2/estelles.pdf

L’original consta de 40 pàgines i està dividit en cinc parts –més formals que temàtiques– separades amb números romans i sense títols. De tots els poemes només havien vist la llum sis sonets i tres poemes; la resta, quasi tres quartes parts del llibre, segueix inèdita, com ara el darrer poema, Misser Mascó, 17. El centre d’estudis CEIC Alfons el Vell ja ha anunciat que aviat els publicarà tots plegats.

21/11/09

BITACORA DE UNA CAIDA


                         [PARA C.H. POR ENTENDERME]

- Haces bien en casarte con Eva. Es una buenaza y no te dará problemas. Además, esta forrada -me dijo German ayudándome a ajustar el nudo de la corbata antes de ir a la ceremonia.
La iglesia estaba repleta. Apestaba a violetas y rosas. Los bancos de madera lucían abarrotados de flores y frutas extrañas. Por las vidrieras entraba una luz amarillenta que me hería los ojos. Desde el altar vi entrar a Eva del brazo de su padre con un aire bobalicón y ensimismado.
Eva es tonta. Es guapa, más que guapa, guapetona, apetitosa; como esos postres dulzones que cuando les hincas el diente resultan demasiado empalagosos. A Eva no le gusta salir, ni la noche, ni viajar. Sólo le gusta dormir.
Oía de fondo al sacerdote que nos estaba casando y pensé “bueno, con la fortuna de la familia viviré tranquilo, acabaré Derecho y los domingos iré con German a jugar al golf”. Al cabo de un rato oí los vítores y aplausos de la gente en la iglesia. Por lo visto, la ceremonia había acabado. A la salida de la iglesia, la muchedumbre nos esperaba para lanzarnos arroz y pétalos de rosa. Los niños gritaban ante el sonido de las campanas. Medio empujados por la gente, llegamos hasta el parque junto a la iglesia donde nos esperaba el fotógrafo. Recuerdo que nos sentamos en uno de los bancos de aquel parque para hacernos las fotos. Que si ponte de perfil, que si mírala a ella, ahora mírale tú a él, que si rodéala con el brazo…
Hoy, veinticinco años después estoy sentado en aquel banco del parque. En estos veinticinco años no he hecho nada especial en mi vida. Me casé con Eva –ya lo he dicho-, acabé Derecho y me puse a trabajar en la fábrica. Allí no tenía gran cosa que hacer; era el hijo del amo. Cuando mi padre murió, idiotamente, de una neumonía en Burgos, seguí siendo el hijo del amo. Con Eva viví bien los primeros años. Ella era tranquila y prefería quedarse en casa. Aventuras amorosas sin que ella lo supiese no había dejado de tener: Laura, una amiga de Eva, a la que le entraron los remordimientos, Mariana, una chica de la fábrica… y lo que fuera saliendo al paso. Yo en realidad, lo que prefería eran las…. Bueno, eso. No que cuanto más lo fueran más me gustaran, no. Mas bien lo contrario; modositas pero guapas, delgadas, con clase. Hasta que dí con Mónica. Congeniamos enseguida y le puse piso. Pero nos aburríamos. No me divertía ir por los cafés que frecuentaba antes porque me molestaba pensar que algunos de aquellos hombres -por no decir todos-, se habían acostado con ella. Y andar por los cafés, cines o teatros de la gente bien no era conveniente por el que dirán y para que no le fueran con el chisme a mi santa esposa. Así que Mónica y yo empezamos –un poco porque sí- a ir a tascas, clubs y sitios de mala muerte. Al principio no me gustaba, pero me fui acostumbrando. No me fastidiaba mi casa o la fábrica, no, eso no… yo seguía haciendo mi vida con Eva, pero los restoranes elegantes, el casino, el golf o las carreras se me fueron haciendo intolerables. A Mónica le pasaba lo mismo.
En las tabernas y los garitos nos recibieron como si tal cosa. Nunca nos tocaron un pelo. En El Caballo Azul, donde dicen que le quitan a uno la cartera con la derecha y la mujer con la izquierda, nunca tuvimos el menor problema. Si saco a relucir El Caballo Azul, es porque nos fuimos acostumbrando a ir allí todas las noches y acabamos formando parte de una tertulia. Gente fina –no va de broma-: Juan el manco, Emiliano el Pocapena, “el Chile”, Juancho el Duque, Miguelón… carteristas, chulos, ladrones de poco pelo, maleantes todos.
Enseguida nos tuvieron por suyos. Nunca se preocuparon por saber quieres éramos. Además, respetaron a Mónica. Por las tardes jugábamos pequeñas cantidades al tute, al mus o al dominó. De vez en cuando algunos de ellos iban a la cárcel. Recurrían a mí para que interviniera. Una vez, me pidieron si podía sacar a un tal “Cuchillas”. Tuve que hacer unas gestiones pero con mis influencias lo saqué. Lo hice por simpatía, sin un fin a priori. Aquello les impresionó. Se me ofrecieron todos para lo que fuera. Los criminales son tan decentes como los demás. Poco a poco me fui interesando por sus modos de vida.
Una noche el Chile y Juan el manco habían decidido llevar a cabo un robo. Les acompañé un poco por curiosidad. A Mónica aquello le pareció bien. Eran las once de la noche, la luna iluminaba la calle cerca del casino. Andábamos paseando por la acera simulando que acabábamos de salir de tomar una copa. Mientras dos de nosotros paseábamos por los alrededores del sitio, el Chile y el Manco se introdujeron en la casa escogida. No sé el tiempo que pasó. Encendí un cigarro y miré hacia el cielo… estaba claro y sin estrellas. Al cabo de unos veinte minutos, salieron y nos fuimos tranquilamente a un café que había en la calle Zapadores. Aquel café olía a tabaco y a coñac. Buscamos una de las mesas redondas del fondo y allí, simulando jugar al póquer, nos repartimos el botín. Aquel dinero fácil entre mis dedos me produjo un placer desconocido.
Poco a poco aquella vida me empezó a gustar. Llegó el verano y seguí acompañando a unos y a otros a los pequeños robos en las casas de la gente bien. Les indicaba dónde podían ir a robar; a casa de la marquesa de Medina, a casa del boticario, a la del médico… Yo conocía todos los lugares. Me convertí en el héroe.
Un día les expliqué cómo era la casa del Marques de Sotillos. Pero me dijeron que tenían otro “asuntito” en la otra parte de la ciudad y que lo hiciera yo. Aquella noche cené poco. Estaba nervioso. Conocía la casa pero ahora era distinto. Cuando llegué, la casa estaba a oscuras. A esas horas el Marques y Clotilde, su mujer, están siempre en el teatro. Me deslicé por una de las ventanas del porche. Casi a ciegas tanteé las paredes del salón hasta llegar al escritorio y al retrato de Clotilde que sabía que ocultaba fielmente la caja fuerte. Lo demás fue cosa fácil. Unas escrituras, una bolsita de tela con billetes de quinientos, unas alhajas de Clotilde y un reloj de oro con cadena. Al salir de la casa me flaqueaban aún las piernas pero me sentí poderoso por la fácil hazaña.
Después de aquello, pasaron los meses y a mí me divertía lo fácil que era aquella vida. No me explico porque no hay más ladrones: con un poco de sentido común, el robo es cosa fácil. Me divertían las investigaciones de la policía. Un día hasta acompañé al Maques a la Comandancia. Le enseñaron fotografías. Interrogaron a Emiliano, a Juan y a Miquelón… pero sin resultado. Y no hubo más…
Y fueron pasando las estaciones. Aquel invierno, mi mujer se puso enferma y de Tordesillas mandó llamar a su hermana Mercedes.
Ya es hora de que hable de Mercedes. Mercedes era mi cuñada. Una mujer insoportable. No por nada, ni fea, ni excesivamente gorda pero con un olor que me agobiaba. Aquel olor me atacaba la nariz y se instalaba en mi garganta y mi pecho. Como estaba soltera, se instaló a vivir con nosotros en la habitación de arriba. Mercedes era desconfiada, controladora y hablaba con retintín de mi fidelidad hacia Eva.
Unos dijeron que fue por su dinero, pero eso es falso. Evidentemente era rica y claro está si moría, mi mujer heredaría su fortuna pero aseguro que aquello no pesó en los acontecimientos. En un noventa por cien fue por el olor y el resto por el fastidioso perrito de lana que había traído consigo. Odio los perritos de lana. En realidad, por nada en especial, simplemente me molestan, lo llenan todo de pelos y no lo soporto.
Con la llegada de la primavera la convivencia en casa se hizo insoportable. Eva, influenciada por su hermana, empezó a mirarme con recelo, además el último de los robos nos había traído problemas; habían detenido a Juan. Estaba desquiciado. Todo se había complicado desde la llegada de mi cuñada. Lo estuve pensando y decidí que era un imbécil ¿qué me costaba hacerla desaparecer?
Aquella tarde de Junio, le hablé al Cuchillas. Le dije exactamente lo que tenía que hacer; el día, la hora... Ese día, a las cinco de la tarde, me llevé a Eva a El Escorial, con el cuento de que un poco de aire sano le vendría bien. Y nos quedamos a dormir allí. Mientras paseábamos por los jardines del Infante, mentalmente repasaba el plan que tan cuidadosamente había detallado a mi colega. Al día siguiente, cuando volvimos todo estaba hecho. Sentí alivio y eso que tuve que estar en el velatorio y ¡hay que ver cómo olía la mujer!
Desde entonces fui feliz. Eva recobró un poco la salud y la fábrica no iba mal. Todo parecía estar en su sitio de nuevo. Hasta que a Mónica se le subieron los humos. No sé exactamente lo que se proponía. Tal vez que dejara a Eva y me casara con ella. Las mujeres son así; no se dan cuenta de cómo es el mundo. Para ellas es mucho más pequeño que para nosotros. Además empezó a ponerse pesada con el dinero. Debió de pensar que el dinero de los robos era tan suyo como mío, lo cual es falso. Ya hacía yo bastante con regalarle cuanto me pedía. Además se le metió entre ceja y ceja que quería comprar una finca en su pueblo. Era extremeña ¿Qué se me había perdido a mí en Cáceres?... ¡y mas en el campo! Discutimos. Cuando se le metía algo en la cabeza era capaz de lo que fuese con tal de salirse con la suya. Yo no tenía miedo de que me denunciase: le habría ido tan mal como a mí. Tengo que reconocer, en su favor, que ni siquiera se le ocurrió amenazarme…no… únicamente quería ir a vivir al campo con las ovejas, las cabras y los perros… ¡un espanto! Así que decidí acabar con Mónica.

Fue muy sencillo. Una tarde de Abril, volvíamos de El Caballo Azul, de nuestra partida de mus. Andábamos tranquilamente por la acera. Al llegar al parque nos sentamos en el banco, junto a la iglesia. El mismo banco en el que me senté junto a mi mujer el día que nos casamos. Eran las ocho de la tarde y el parque estaba casi desierto: unos niños correteaban a cierta distancia de nosotros saltando y gritando. Mónica recostó su cabeza sobre mi hombro. Miraba las copas de los árboles verdes en primavera. Observé el pelo ondulado de Mónica y notaba su respiración sobre mi pecho. En ese momento pensé “un segundo más y todo habrá acabado”. Hice el gesto de acariciarle la mejilla con mi mano derecha mientras con mi izquierda rodeaba su hombro. Deslicé la mano derecha a la garganta y la otra a la nuca. Mónica emitió un graznido y me clavó su mirada interrogante. Una bandada de pájaros salió asustada de las ramas de los árboles de detrás del banco de aquel parque.

Nunca me cogieron. Jamás me interrogaron. Con los años, el parque fue arreglado por el Ayuntamiento. Ahora que pienso… al banco le haría falta una manita de pintura.

29/10/09

LA IMMORTALITAT DEL CRANC


Just al replà de l’escala, la Blanca es va creuar amb el veí del tercer pis, el Martí. Era dissabte al matí i, capficada, havia baixat els esglaons de dos en dos sense mirar. Gairebé ensopegà amb ell.
- On vas tan de pressa, Blanca?
- A la farmàcia a buscar unes medecines. El pare es troba millor. Avui ha vingut el metge.
- Mmm... bones notícies, doncs... –va dir en Martí, girant-se per mirar la foscor dels cabells de la noia.
La Blanca, amb un ràpid gest, va baixar dos esglaons més d’un salt, fent un intent per defugir aquella trobada accidental. En Martí es va quedar al replà, resseguint-la amb la mirada. La Blanca era una noia escanyolida, pàl•lida i amb els ulls més blaus que ell havia vist mai...
El Martí va pujar finalment les escales xiulant suaument. En obrir la porta de casa va deixar l’americana al penja-robes i es va rentar les mans. Després va picar la porta d’en Ferrater. El vell Manel Ferrater vivia a la mateixa finca, al replà de dalt, amb la seva filla Blanca des de feia dos anys, just quan va caure malalt. Gairebé no sortia al carrer des d’aleshores. En Manel era un ancià apergaminat i esmorteït que, des del seu llit de prostració, respirava amb gran dificultat i, de tant en tant, parlava amb un esquifit alè de vida.
- He sabut que està més bé, Manel -va dir en Martí just entrant a l’habitació del vell. L’ancià va fer un gest de negació amb el cap.
- Ximpleries –va dir en Martí en veure el vell Ferrater derrotat i ullerós mentre seia a la butaca que hi havia als peus del llit.
El vell va obrir lleugerament els ulls i el va mirar amb un xic de tristor. Tenia les parpelles enfosquides, de color gris. En Martí va començar a parlar animadament. Va dir que en Ferrater tenia encara molt per viure i que algun dia tornarien tots plegats al seu país, com les orenetes per primavera. I tot seguit, va començar a contar-li una anècdota del passat.
- Va passar quan vaig ser de viatge a Madagascar –va començar a explicar. Va encendre una cigarreta i es va repenjar a la butaca, estirant les cames. El fum de la cigarreta onejava per l’habitació fent petits cercles-.
-Ah!.... aquelles terres salvatges, estimat amic... Si les haguessis vist... Imagina’t un poble al bell mig dels boscos... Les dones, Manel, són voluptuoses i la seva pell sembla ivori negre i l’aigua és neta i clara com vidre. Allà hi ha fruites exòtiques grans com pilotes. I a les nits, Manel, els arbres xiuxiuegen com les ones del mar. Vaig parlar amb el reietó local d’allà. Un caçador belga em va haver d’ajudar amb la traducció. Aquell rei m’explicà que havia vist lleons albins molt a prop dels llacs de Malawi. Era un home panxut i ennegrit com la boca d’un llop. Vestia anelles d’ivori i arracades de fils de colors. I encara et vaig a contar una altra cosa sorprenent que aquell rei em va confessar... En Martí estava gaudint del seu relat, quan el vell el va interrompre.
-La Blanca ja és aquí... –va dir amb un fil de veu-.
En aquell moment, la noia entrà a l’habitació sense adonar-se de la presència d’en Martí.
-Com et trobes, Pare?
Des de la butaca, el Martí la va interrompre; El teu pare està molt bé... ara mateix li explicava una anècdota d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica.
La Blanca va obrir la bossa que portava a les mans i en va treure una ampolleta de vidre amb un líquid blanquinós.
-Està plovent... –va dir finalment, mentre comptava les gotes de la medecina que deixava rajar en una cullera. En Martí la mirava silenciosament. Els cabells de la noia brillaven sota les minúscules gotes de pluja que s’havien enganxat a la seva cabellera i li relliscaven pel coll obert de la brusa.
Aquella nit, en tornar a la seva habitació, en Martí va notar alguna cosa estranya. Mentretant, a casa d’en Ferrater, la Blanca es preparava per a una nit llarga, com gairebé totes des que el pare estava malalt. En caure la nit, al vell Manel li pujava la febre. Barbotejava paraules inintel•ligibles i es bellugava compulsivament. La Blanca li posava el termòmetre després de donar-li el sopar; un brou calent amb fideus i pa bullit desfet. Després s’adormia profundament.

Ja queia la nit quan la ciutat humida per la pluja espurnejava de petites llums que procedien de les finestres i de les teulades. Els carrers estaven deserts i la resplendor dels aparadors feia reflexos de llums als petits tolls d’aigua de les voreres. De mica en mica, la nit va engolir la profunditat dels patis i de les places i en algun lloc, les llums vermelles i grogues d’algun anunci pampalluguejaven com els cavallets d’una fira. La Blanca mirà un moment per la finestra; la lluna treia el nas per darrere d’un fil de núvol que s’entretenia pel cel negre i en aquell moment es va sentir petita i sola. Va anar cap al capçal del llit. El seu pare respirava tranquil. El va tapar amb el llençol i es va arraulir al sofà amb una manta. Allà hi feia escalforeta. Encongí els genolls a prop del seu pit. I per fi, tancà els ulls.

Quan ja s’estava adormint, un crit sec la va despertar.
- A rereguarda!... A rereguarda!... El seu pare s’havia incorporat al llit i respirava amb dificultat. Estava completament atemorit i mirava fixament el pany de llautó de la porta que li semblava un fusell apuntant-lo directament.
- No dispareu...! Per pietat, no dispareu!
-Pare, ja està, ja està... no ha estat res... –la Blanca li eixugà el front i amb un sospir el tornà a tapar amb el llençol.
-Vénen per mi, nena. Aquesta vegada, vénen per mi... –i s’adormí com qui cau en un coma profund, més enllà de l’abisme.

Ja sortien els primers raigs de sol, quan un soroll a l’escala la va despertar. Deu ser en Martí que surt a treballar –va pensar la Blanca- i un estrany voleteig de papallones va recórrer el seu cos. Després de preparar l’esmorzar, despertà el seu pare.
-Pare, pren-te això, va... que encara és calent.
-Nena, no puc deixar de pensar en el pati de la casa del poble. Recordes la sitja al costat del riu? Tot aquell blat daurat... recordes quan la mare i tu preparàveu els cistells? Encara em fa mal el braç dret de remenar tota aquella pila de blat mentre tu i els nens del poble corríeu vora el riu.
-Descansa pare, que jo recordaré per tu.

Al matí següent, pels volts del migdia, algú va picar a la porta amb determinació. Era en Martí. Des de la cuina es va sentir una rialleta nerviosa i un soroll precipitat de plats. La Blanca es va esmunyir cap al replà de l’escala i tancant la porta suaument, rebé el Martí amb la mirada fugissera i capmoixa.
-Hola...
-Hola...saps què? El pare està millor, avui. Ha passat una nit molt moguda, però ja no té febre.
La Blanca duia una brusa amb botons i una faldilla blava amb petites flors. Els seus ulls brillaven més enllà de la tristor de les seves pupil•les.
-Avui fa un sol esplèndid –va dir en Martí, repenjant-se al marc de la porta, molt a prop d’ella.
- Saps què? –va dir sobtadament el Martí posant-se les mans a les butxaques- anem a fer un tomb pel camp. Haurem tornat abans de les set...
Ella se l’escoltava sense dir res i el mirava per sota de les seves negres pestanyes.
-Però no puc deixar el meu pare sol... Encara que... –i d’un ràpid moviment es va girar per obrir la porta. Va trobar el seu pare llegint tranquil•lament al sofà.
-Pare, avui m’agradaria anar d’excursió al camp, en Martí m’ho ha proposat...
-Nena, ja has tret el cistell del blat de la teva mare? Corre que el riu ja baixa vermell...
La Blanca se’l mirà amb una expressió d’abatiment i tendresa.
-No trigaré, Pare –i li va fer un petó al front.
-II-
-Sí, Blanca, tots aquells viatges, aquells països exòtics... si ho haguessis vist... He vist palaus daurats a Samarkanda, he caçat ocells multicolors a Ceilan i gaseles femelles als llacs del Mar de Sal. Els aborígens vesteixen amb penjolls de plomes de colors i collarets fets amb ossos i dents d’ivori. I a les nits canten músiques ancestrals per portar la pluja a les aldees. He viscut al desert Vermell on la terra sembla sang i el mar un tapís de vellut blau. No et podria descriure tot el que he vist...
En Martí passejava al costat de la noia i joguinejava amb un bri d’herba que anava enroscant entre els seus dits.
-I mira’m ara, estic tancat en aquesta ciutat, ofegant-me dia rere dia en una oficina com un idiota. Menjant malament i pagant un lloguer que no puc pagar... En canvi, hi va haver uns altres temps en què...
La Blanca se l’escoltava en silenci i caminava donant petites puntades de peu a les pedres que trobava pel camí. De tant en tant mirava la copa dels arbres. El crepuscle començava a pintar el cel d’un blau porpra. Algun ocell voletejava a dalt de la branca d’un pi. La Blanca sospirà.
-Jo quan era gran... vull dir adulta –va dir finalment, mirant les copes dels pins- quan vaig tenir cinquanta anys, vaig recórrer el món amb el meu marit. Rússia, l’Índia, Xile, Kenya...
El Martí se la mirà de fit a fit sense dir res.
-El dia que jo vaig venir a aquest món –va continuar la noia- tenia 83 anys i dos fills. Quan els vaig conèixer, tots ploraven. Al cap d’una setmana, vaig sortir de l’hospital. Em van portar a casa entre els fills i els néts. Als 65 anys vaig començar a treballar, tenia una feina important i la gent em demanava consell. Amb els anys, a mesura que m’anava fent cada vegada més jove, m’anaven acomiadant dels llocs més importants. Vaig tenir els meus fills molt tard. Després, quan vaig fer 24 anys, vaig entrar a la universitat. En aquesta època vaig tenir alguns amics que ara no sé on són. Un dia, quan sortia de la facultat, anava caminant saltironejant amb el paraigua per no trepitjar els bassals. Havia plogut molt. En arribar a la parada del bus, un home se’m va atansar i em va dir “Fa cinc carrers que corro rere teu. Espero que no t’hagis oblidat de mi. Sóc el teu pare”. Poc després va caure malat. I avui el cuido jo sola en aquell pis...
El Martí la va mirar contrariat i confús, però ella continuà parlant.
-Crec que les nostres vides estan escrites abans de néixer, com si naixéssim amb un guió que tan sols ens limitem a seguir, no trobes? Sembla com si tots nosaltres fóssim titelles que es mouen al mateix temps perquè tot el conjunt tingui sentit. Tan sols som lliures per recordar... El que recordaràs demà serà el que vas sopar ahir o quina roba portaves avui, però, què passaria si quan volguessis recordar sols et vinguessin al cap aquelles coses que et passaran? Què et passaria si estiguéssim caminant cap enrere el camí de la nostra vida, com els crancs...? Doncs això és el que em passa a mi. No sé quin tema ens van explicar a la facultat ahir, ni tampoc quina era la meva joguina preferida de petita, però sí que sé que un dia tu i jo tindrem una casa amb pati i tindrem els nostres fills i néts. I algun dia llunyà tu marxaràs...
Es va produir un silenci. En Martí va aturar-se un moment. Tirà el bri d’herba que encara duia entre els dits i parlà amb una veu fosca i greu.
-Hi ha una cosa que t’he de dir, Blanca. Mai no he estat a Samarkanda, ni tampoc a Ceilan, ni al Mar de Sal. Mai no he caçat gaseles ni he cantat amb aborígens. Faré trenta-dos anys d’aquí a uns mesos i llevat d’una desena de pobles i un parell de ciutats a Europa, mai no he vist res més. Perdona’m si us plau... –i per un moment va notar una gran melangia per totes aquelles fantasies que havien omplert la seva vida des de ben petit-.

Començava a fer fresca, les copes dels pins feien xiu-xiu al compàs de la brisa del capvespre i la silueta de les muntanyes s’esvaïa entre les llums del crepuscle.
-Tens una formiga a la camisa –va dir la Blanca mentre li agafava el petit insecte que se li havia parat al pit.
-Em menysprees gaire? Li va dir en Martí desvalgut.
Ella va riure.
-No siguis ximplet. Sóc igual que tu. M’explico històries i després, és clar, tinc la impressió que realment han passat. Menteix-me un altre cop, conta’m més coses dels teus viatges, si us plau –li digué, i en Martí va treure el paquet de tabac de la butxaca.
-Una vegada, quan vaig estar destinat a Filipines...
I de sobte, la llum porpra del capvespre es va filtrar per les branques dels pins. El bosc s’anava fent daurat. Van arribar fins al llac. L’aigua era fosca i reflectia els llums dels primers estels i van tenir la impressió que estaven al seu país. Recordaren els paisatges de l’aldea i ella es va sentir feliç d’aquella felicitat estranya i de què ell li fes aquell relat meravellós sense sentit. Van caminar fins a la vora del llac on hi havia una petita barca encallada. No hi havia gent, sols s’escoltava un xiuxiueig de cotxes llunyà. Van pujar a la barca i van seure. Van fer com si viatgessin en un luxós transatlàntic amb tripulació i orquestra. Ella reia i ell li contava no sé què d’uns pigmeus que fan balls ancestrals cada vigília de lluna plena. I van riure com si sempre haguessin estat allà en aquell transatlàntic luxòs...
Al cap d’una estona, ella s’aixecà de sobte... la barca va trontollar...
-He de tornar a casa –va dir ella, adoptant un semblant seriós al rostre-. Tinc la sensació que el meu pare està pitjor. A aquestes hores sempre li puja la febre. No l’hauria d’haver deixat sol.
-Però Blanca.... encara no hem pagat el passatge!
Mentre acceleraven el pas pels camins, en Martí la va agafar del braç i, mirant-la fixament, li va preguntar de sobte: creus que em menteixo a mi mateix? Tinc un amic que estigué a l’Àfrica i és incapaç de recordar res, sols sap parlar de l’oficina, de la seva dona i de la vida que fa cada dia. Quin dels dos ha vist realment l’Àfrica? I tu, Blanca, digues-me des del teu futur si algun dia recordaràs aquest capvespre, i si tindràs un lloc per mi al teu passat.
I ella se’l mirà amb els seus infinits ulls blaus i callà.
En arribar a casa, la llum encesa de l’habitació del pare la va sobresaltar. La noia pujà les escales acceleradament i just al replà li va semblar sentir unes veus. Va obrir la porta i va veure la portera de la finca i el metge sortint de l’habitació. El pare havia mort. La Blanca va notar com li trontollaven les cames. De puntetes, com per no fer soroll, va anar cap a la capçalera del llit. Apropà la galta a la cara freda del pare mort i amb un trist somriure li va dir a cau d’orella;
-Tranquil, papa. Et veuré demà a la sitja vora el riu quan el blat estigui daurat i la mare et porti el cistell –i, amb els ulls tancats, li va fer un petó al front -.
Agraïments: Anna Skoumal Canals