Just al replà de l’escala, la Blanca es va creuar amb el veí del tercer pis, el Martí. Era dissabte al matí i, capficada, havia baixat els esglaons de dos en dos sense mirar. Gairebé ensopegà amb ell.
- On vas tan de pressa, Blanca?
- A la farmàcia a buscar unes medecines. El pare es troba millor. Avui ha vingut el metge.
- Mmm... bones notícies, doncs... –va dir en Martí, girant-se per mirar la foscor dels cabells de la noia.
La Blanca, amb un ràpid gest, va baixar dos esglaons més d’un salt, fent un intent per defugir aquella trobada accidental. En Martí es va quedar al replà, resseguint-la amb la mirada. La Blanca era una noia escanyolida, pàl•lida i amb els ulls més blaus que ell havia vist mai...
El Martí va pujar finalment les escales xiulant suaument. En obrir la porta de casa va deixar l’americana al penja-robes i es va rentar les mans. Després va picar la porta d’en Ferrater. El vell Manel Ferrater vivia a la mateixa finca, al replà de dalt, amb la seva filla Blanca des de feia dos anys, just quan va caure malalt. Gairebé no sortia al carrer des d’aleshores. En Manel era un ancià apergaminat i esmorteït que, des del seu llit de prostració, respirava amb gran dificultat i, de tant en tant, parlava amb un esquifit alè de vida.
- He sabut que està més bé, Manel -va dir en Martí just entrant a l’habitació del vell. L’ancià va fer un gest de negació amb el cap.
- Ximpleries –va dir en Martí en veure el vell Ferrater derrotat i ullerós mentre seia a la butaca que hi havia als peus del llit.
El vell va obrir lleugerament els ulls i el va mirar amb un xic de tristor. Tenia les parpelles enfosquides, de color gris. En Martí va començar a parlar animadament. Va dir que en Ferrater tenia encara molt per viure i que algun dia tornarien tots plegats al seu país, com les orenetes per primavera. I tot seguit, va començar a contar-li una anècdota del passat.
- Va passar quan vaig ser de viatge a Madagascar –va començar a explicar. Va encendre una cigarreta i es va repenjar a la butaca, estirant les cames. El fum de la cigarreta onejava per l’habitació fent petits cercles-.
-Ah!.... aquelles terres salvatges, estimat amic... Si les haguessis vist... Imagina’t un poble al bell mig dels boscos... Les dones, Manel, són voluptuoses i la seva pell sembla ivori negre i l’aigua és neta i clara com vidre. Allà hi ha fruites exòtiques grans com pilotes. I a les nits, Manel, els arbres xiuxiuegen com les ones del mar. Vaig parlar amb el reietó local d’allà. Un caçador belga em va haver d’ajudar amb la traducció. Aquell rei m’explicà que havia vist lleons albins molt a prop dels llacs de Malawi. Era un home panxut i ennegrit com la boca d’un llop. Vestia anelles d’ivori i arracades de fils de colors. I encara et vaig a contar una altra cosa sorprenent que aquell rei em va confessar... En Martí estava gaudint del seu relat, quan el vell el va interrompre.
-La Blanca ja és aquí... –va dir amb un fil de veu-.
En aquell moment, la noia entrà a l’habitació sense adonar-se de la presència d’en Martí.
-Com et trobes, Pare?
Des de la butaca, el Martí la va interrompre; El teu pare està molt bé... ara mateix li explicava una anècdota d’un viatge que vaig fer a l’Àfrica.
La Blanca va obrir la bossa que portava a les mans i en va treure una ampolleta de vidre amb un líquid blanquinós.
-Està plovent... –va dir finalment, mentre comptava les gotes de la medecina que deixava rajar en una cullera. En Martí la mirava silenciosament. Els cabells de la noia brillaven sota les minúscules gotes de pluja que s’havien enganxat a la seva cabellera i li relliscaven pel coll obert de la brusa.
Aquella nit, en tornar a la seva habitació, en Martí va notar alguna cosa estranya. Mentretant, a casa d’en Ferrater, la Blanca es preparava per a una nit llarga, com gairebé totes des que el pare estava malalt. En caure la nit, al vell Manel li pujava la febre. Barbotejava paraules inintel•ligibles i es bellugava compulsivament. La Blanca li posava el termòmetre després de donar-li el sopar; un brou calent amb fideus i pa bullit desfet. Després s’adormia profundament.
Ja queia la nit quan la ciutat humida per la pluja espurnejava de petites llums que procedien de les finestres i de les teulades. Els carrers estaven deserts i la resplendor dels aparadors feia reflexos de llums als petits tolls d’aigua de les voreres. De mica en mica, la nit va engolir la profunditat dels patis i de les places i en algun lloc, les llums vermelles i grogues d’algun anunci pampalluguejaven com els cavallets d’una fira. La Blanca mirà un moment per la finestra; la lluna treia el nas per darrere d’un fil de núvol que s’entretenia pel cel negre i en aquell moment es va sentir petita i sola. Va anar cap al capçal del llit. El seu pare respirava tranquil. El va tapar amb el llençol i es va arraulir al sofà amb una manta. Allà hi feia escalforeta. Encongí els genolls a prop del seu pit. I per fi, tancà els ulls.
Quan ja s’estava adormint, un crit sec la va despertar.
- A rereguarda!... A rereguarda!... El seu pare s’havia incorporat al llit i respirava amb dificultat. Estava completament atemorit i mirava fixament el pany de llautó de la porta que li semblava un fusell apuntant-lo directament.
- No dispareu...! Per pietat, no dispareu!
-Pare, ja està, ja està... no ha estat res... –la Blanca li eixugà el front i amb un sospir el tornà a tapar amb el llençol.
-Vénen per mi, nena. Aquesta vegada, vénen per mi... –i s’adormí com qui cau en un coma profund, més enllà de l’abisme.
Ja sortien els primers raigs de sol, quan un soroll a l’escala la va despertar. Deu ser en Martí que surt a treballar –va pensar la Blanca- i un estrany voleteig de papallones va recórrer el seu cos. Després de preparar l’esmorzar, despertà el seu pare.
-Pare, pren-te això, va... que encara és calent.
-Nena, no puc deixar de pensar en el pati de la casa del poble. Recordes la sitja al costat del riu? Tot aquell blat daurat... recordes quan la mare i tu preparàveu els cistells? Encara em fa mal el braç dret de remenar tota aquella pila de blat mentre tu i els nens del poble corríeu vora el riu.
-Descansa pare, que jo recordaré per tu.
Al matí següent, pels volts del migdia, algú va picar a la porta amb determinació. Era en Martí. Des de la cuina es va sentir una rialleta nerviosa i un soroll precipitat de plats. La Blanca es va esmunyir cap al replà de l’escala i tancant la porta suaument, rebé el Martí amb la mirada fugissera i capmoixa.
-Hola...
-Hola...saps què? El pare està millor, avui. Ha passat una nit molt moguda, però ja no té febre.
La Blanca duia una brusa amb botons i una faldilla blava amb petites flors. Els seus ulls brillaven més enllà de la tristor de les seves pupil•les.
-Avui fa un sol esplèndid –va dir en Martí, repenjant-se al marc de la porta, molt a prop d’ella.
- Saps què? –va dir sobtadament el Martí posant-se les mans a les butxaques- anem a fer un tomb pel camp. Haurem tornat abans de les set...
Ella se l’escoltava sense dir res i el mirava per sota de les seves negres pestanyes.
-Però no puc deixar el meu pare sol... Encara que... –i d’un ràpid moviment es va girar per obrir la porta. Va trobar el seu pare llegint tranquil•lament al sofà.
-Pare, avui m’agradaria anar d’excursió al camp, en Martí m’ho ha proposat...
-Nena, ja has tret el cistell del blat de la teva mare? Corre que el riu ja baixa vermell...
La Blanca se’l mirà amb una expressió d’abatiment i tendresa.
-No trigaré, Pare –i li va fer un petó al front.
-II-
-Sí, Blanca, tots aquells viatges, aquells països exòtics... si ho haguessis vist... He vist palaus daurats a Samarkanda, he caçat ocells multicolors a Ceilan i gaseles femelles als llacs del Mar de Sal. Els aborígens vesteixen amb penjolls de plomes de colors i collarets fets amb ossos i dents d’ivori. I a les nits canten músiques ancestrals per portar la pluja a les aldees. He viscut al desert Vermell on la terra sembla sang i el mar un tapís de vellut blau. No et podria descriure tot el que he vist...
En Martí passejava al costat de la noia i joguinejava amb un bri d’herba que anava enroscant entre els seus dits.
-I mira’m ara, estic tancat en aquesta ciutat, ofegant-me dia rere dia en una oficina com un idiota. Menjant malament i pagant un lloguer que no puc pagar... En canvi, hi va haver uns altres temps en què...
La Blanca se l’escoltava en silenci i caminava donant petites puntades de peu a les pedres que trobava pel camí. De tant en tant mirava la copa dels arbres. El crepuscle començava a pintar el cel d’un blau porpra. Algun ocell voletejava a dalt de la branca d’un pi. La Blanca sospirà.
-Jo quan era gran... vull dir adulta –va dir finalment, mirant les copes dels pins- quan vaig tenir cinquanta anys, vaig recórrer el món amb el meu marit. Rússia, l’Índia, Xile, Kenya...
El Martí se la mirà de fit a fit sense dir res.
-El dia que jo vaig venir a aquest món –va continuar la noia- tenia 83 anys i dos fills. Quan els vaig conèixer, tots ploraven. Al cap d’una setmana, vaig sortir de l’hospital. Em van portar a casa entre els fills i els néts. Als 65 anys vaig començar a treballar, tenia una feina important i la gent em demanava consell. Amb els anys, a mesura que m’anava fent cada vegada més jove, m’anaven acomiadant dels llocs més importants. Vaig tenir els meus fills molt tard. Després, quan vaig fer 24 anys, vaig entrar a la universitat. En aquesta època vaig tenir alguns amics que ara no sé on són. Un dia, quan sortia de la facultat, anava caminant saltironejant amb el paraigua per no trepitjar els bassals. Havia plogut molt. En arribar a la parada del bus, un home se’m va atansar i em va dir “Fa cinc carrers que corro rere teu. Espero que no t’hagis oblidat de mi. Sóc el teu pare”. Poc després va caure malat. I avui el cuido jo sola en aquell pis...
El Martí la va mirar contrariat i confús, però ella continuà parlant.
-Crec que les nostres vides estan escrites abans de néixer, com si naixéssim amb un guió que tan sols ens limitem a seguir, no trobes? Sembla com si tots nosaltres fóssim titelles que es mouen al mateix temps perquè tot el conjunt tingui sentit. Tan sols som lliures per recordar... El que recordaràs demà serà el que vas sopar ahir o quina roba portaves avui, però, què passaria si quan volguessis recordar sols et vinguessin al cap aquelles coses que et passaran? Què et passaria si estiguéssim caminant cap enrere el camí de la nostra vida, com els crancs...? Doncs això és el que em passa a mi. No sé quin tema ens van explicar a la facultat ahir, ni tampoc quina era la meva joguina preferida de petita, però sí que sé que un dia tu i jo tindrem una casa amb pati i tindrem els nostres fills i néts. I algun dia llunyà tu marxaràs...
Es va produir un silenci. En Martí va aturar-se un moment. Tirà el bri d’herba que encara duia entre els dits i parlà amb una veu fosca i greu.
-Hi ha una cosa que t’he de dir, Blanca. Mai no he estat a Samarkanda, ni tampoc a Ceilan, ni al Mar de Sal. Mai no he caçat gaseles ni he cantat amb aborígens. Faré trenta-dos anys d’aquí a uns mesos i llevat d’una desena de pobles i un parell de ciutats a Europa, mai no he vist res més. Perdona’m si us plau... –i per un moment va notar una gran melangia per totes aquelles fantasies que havien omplert la seva vida des de ben petit-.
Començava a fer fresca, les copes dels pins feien xiu-xiu al compàs de la brisa del capvespre i la silueta de les muntanyes s’esvaïa entre les llums del crepuscle.
-Tens una formiga a la camisa –va dir la Blanca mentre li agafava el petit insecte que se li havia parat al pit.
-Em menysprees gaire? Li va dir en Martí desvalgut.
Ella va riure.
-No siguis ximplet. Sóc igual que tu. M’explico històries i després, és clar, tinc la impressió que realment han passat. Menteix-me un altre cop, conta’m més coses dels teus viatges, si us plau –li digué, i en Martí va treure el paquet de tabac de la butxaca.
-Una vegada, quan vaig estar destinat a Filipines...
I de sobte, la llum porpra del capvespre es va filtrar per les branques dels pins. El bosc s’anava fent daurat. Van arribar fins al llac. L’aigua era fosca i reflectia els llums dels primers estels i van tenir la impressió que estaven al seu país. Recordaren els paisatges de l’aldea i ella es va sentir feliç d’aquella felicitat estranya i de què ell li fes aquell relat meravellós sense sentit. Van caminar fins a la vora del llac on hi havia una petita barca encallada. No hi havia gent, sols s’escoltava un xiuxiueig de cotxes llunyà. Van pujar a la barca i van seure. Van fer com si viatgessin en un luxós transatlàntic amb tripulació i orquestra. Ella reia i ell li contava no sé què d’uns pigmeus que fan balls ancestrals cada vigília de lluna plena. I van riure com si sempre haguessin estat allà en aquell transatlàntic luxòs...
Al cap d’una estona, ella s’aixecà de sobte... la barca va trontollar...
-He de tornar a casa –va dir ella, adoptant un semblant seriós al rostre-. Tinc la sensació que el meu pare està pitjor. A aquestes hores sempre li puja la febre. No l’hauria d’haver deixat sol.
-Però Blanca.... encara no hem pagat el passatge!
Mentre acceleraven el pas pels camins, en Martí la va agafar del braç i, mirant-la fixament, li va preguntar de sobte: creus que em menteixo a mi mateix? Tinc un amic que estigué a l’Àfrica i és incapaç de recordar res, sols sap parlar de l’oficina, de la seva dona i de la vida que fa cada dia. Quin dels dos ha vist realment l’Àfrica? I tu, Blanca, digues-me des del teu futur si algun dia recordaràs aquest capvespre, i si tindràs un lloc per mi al teu passat.
I ella se’l mirà amb els seus infinits ulls blaus i callà.
En arribar a casa, la llum encesa de l’habitació del pare la va sobresaltar. La noia pujà les escales acceleradament i just al replà li va semblar sentir unes veus. Va obrir la porta i va veure la portera de la finca i el metge sortint de l’habitació. El pare havia mort. La Blanca va notar com li trontollaven les cames. De puntetes, com per no fer soroll, va anar cap a la capçalera del llit. Apropà la galta a la cara freda del pare mort i amb un trist somriure li va dir a cau d’orella;
-Tranquil, papa. Et veuré demà a la sitja vora el riu quan el blat estigui daurat i la mare et porti el cistell –i, amb els ulls tancats, li va fer un petó al front -.
Agraïments: Anna Skoumal Canals